Etiquetes

De qui he après les paraules importants del diccionari: l'amor, la mort i la vida

De qui he après les paraules importants del diccionari: l’amor, la mort i la vida

A la Glòria, pescant palangre fa 30 anys

Soc jo a la Glòria, pescant palangre fa 30 anys

El meu pare tenia una especial veneració per una mena de vells rondinaires. Al restaurant que la tradició familiar obligava a visitar, almenys un cop l’any, un d’aquests senyors s’asseia sempre a la mateixa taula del racó, vestit com si fos un pagès de diumenge amb la seva gorra. El contrast amb la resta dels clients ben mudats era important. Tot i que de petit sempre l’havia vist menjant ostensiblement sopes de pa, amb farigola o menta, era objecte d’una atenció especial per part del maitre. Era el mateix maitre esquerp que a mi em plaia veure treballar davant meu per preparar-me el millor steak tartare que he menjat mai i que jo sempre demanava en aquestes visites, excepte una vegada, que em vaig atrevir amb un “Le vol-au-vent de la caille à la crème” per la sonoritat del nom i pel prestigi de cuina francesa que evocava. Després he sabut que el plat provenia de les “Guatlles en sarcòfag” del mític Café  Anglais de París, immortalitzades al cinema pel film “El festín de Babette”, basat en una cuinera que realment va existir. De com el Senyor Mercader, un dels grans cuiners de l’Empordà, era capaç de recrear la sumptuosa cuina francesa finisecular al temps que convertia en plats de luxe les tradicions casolanes empordaneses, com fregir les espines de les anxoves, n’havia parlat molt el vell del racó que xarrupava sopa. Un altre dels vells rondinaires que tenia fascinat al meu pare vivia en una cala que visitàvem sovint i de qui, alguna vegada, m’havia espantat la seva mirada crítica, com per fondre un rellotge, pot ser forjada des de la paranoia que li robaríem el ous guardats sobre la paret seca de les seves terres. Però l’ancià venerable amb qui havia conversat més sovint estava tots els crepuscles mirant la posta de sol des del pedrís del cafè del poble esperant la desconeguda, envoltat d’altres savis. Un d’ells, regentava la bodega del poble que gestionava a distància des del bar o des de la platja amb els peus a l’aigua, atès que com en tot matriarcat, qui treballava eren les dones. Aquest gandul fracassat va sorprendre al meu pare, després d’una llevantada de tardor, afirmant que li havia buidat el llaüt d’aigua perquè “podia”. Ell va pensar que efectivament podia fer-ho i tampoc era tant esforç, però en realitat l’home es referia a que la barca feia pudor. Un altre dels habituals de les tertúlies de capvespre feia de cuiner amb el misteriós poder d’aixecar-se tot d’una per anar al seu restaurant a treure del foc, la paella o el suquet, d’una de les deu taules, sempre plenes, al punt exacte de cocció que obtenia de la seva cuina econòmica de llenya i que va mantenir, almenys, fins a inicis del segle XXI. Dia darrera dia, deixaven passar el temps amb el ritme de conversa suau que donen les postes de sol i una filosofia vital escrita a la sorra molla d’entre les barques i esborrada per cada onada. Tots ells orgullosos i rondinaires, obeïen només a dues coses: al primer crit de les respectives mullers avisant que el sopar era a taula i a qualsevol ordre de la propietària del cafè, d’un llegendari mal caràcter que, possiblement, li permetia fer les millors anxoves del món. Curiosament, la mare de la mestressa, més pacífica, es vanagloriava d’haver assegut sovint a la mateixa taula rojos i nacionals durant la guerra per tal que fessin una pausa civilitzada al voltant d’unes garotes i un porró de vi.

Per si no heu identificat als personatges, l’avi del pedrís del Port de la Selva era un pastisser que després fou poeta i de nom J.V.Foix, el de la cala de Port Lligat un pintor de cert èxit anomenat Salvador Dalí i el senyor de la gorra que xarrupava sopa en un racó del Motel Empordà havia escrit molts articles a la revista Destino i es deia Josep Pla. Tal vegada, la fascinació del meu pare estava justificada.

(Totes les anècdotes són rigorosament certes, de quan jo tenia pocs anys i el pare em duia a la barca)

 

Anuncis