Etiquetes

botticelli-banquete-en-los-pinares2

MENÚ PIXEL·LAT PER A UN TALLER DE FOTOGRAFIA

La meva mirada, des de la cuina, m’obliga a conèixer per a qui i perquè cuino. I per això llegeixo una entre-vista a Vari Caramés, un dels molts autors i/o professors convidats a Menorca per viure l’experiència inoblidable de Talleres Islados, on contesta: “la fotografía tiene un componente de magia, que hace de lo cotidiano algo extraordinario”.

Però què diu? Si això és la cuina. Ergo, cuina i fotografia són el mateix: posar i copsar el paisatge en un plat (o en un negatiu) a través de la mirada pròpia. Havia escrit, en un Manifest per l’Art Comestible, “per a convertir en extraordinari el quotidià i el quotidià extraordinari, necessitem sublimar tot allò que toquem: el què es mira, s’escolta, es llegeix, s’ha de transformar en bellesa. Ens alimentem de poesia, música, escultura, pintura, cinema, fotografia. Però no podem oblidar sublimar i transformar en bell l’instint alimentari”.

Per a mi, mirar és veure el món a través de la cuina, amb una visió àmplia. Parafrasejant a Vari Caramés, de dins cap a fora (cuiner) i de fora cap a dins (comensal que mira i ingereix l’obra). Per tant, ja sé com cuinaria per un taller de fotografia: amb aquelles petites coses velades que ens revelen una altra realitat oculta a l’entorn, com quan després d’una tramuntanada un dia clar de somnis i de foc ens torna al lloc on vàrem començar. Faria un menú objectiu, pixel·lat per excés d’exposició, per mirar Menorca a través de la finestra del plat. I ens menjaríem el seu paisatge i la seva història amb el meu daguerreotip, inevitablement amb tàperes que projecten marès, una caldera qualsevol (veritable Polaroid del mar sencer) o un arròs de la terra (fotografia històrica de l’illa). Cada plat de l’aperitiu seria una imatge d’oliaigo i tranquilitat, acompanyat de formatge de Maó per veure com les vaques menorquines estimen l’herba i un ginet final que ens desenfoqui.

Bona mirada i bon profit!

Anuncis