Etiquetes

Sobredosi de bellesa: podria ser gastronòmica?

Una sobredosi de bellesa: podria ser gastronòmica?

S’anomena Síndrome de Florència a una malaltia psicosomàtica (no comparteixo la idea que sigui una malaltia) fruit d’una sobredosi de bellesa artística i obres mestres de l’art que provoca vertigen, confusió i ritme cardíac elevat. També rep la denominació de Síndrome de Stendhal per la descripció que en feu l’autor després de la seva visita a Florència l’any 1817. Des d’aquesta època es coneixien molts casos d’esvaniments a la ciutat, especialment visitant la Galleria degli Uffizi, però no fou fins que la psiquiatra Dra. Magherini va descriure més de 100 casos amb detall que es va convertir en el referent romàntic de la reacció produïda per una acumulació de bellesa i plaer artístic. Personalment, sense arribar al desmai, vaig experimentar un impacte profund i indescriptible, capaç per sí sol d’explicar perquè l’home crea art, a l’ entrar a la Piazza della Signoria de Florència mentre sonava el quart moviment de la simfonia Num.9 de Beethoven, conegut per Himne de l’alegria.

He recordat aquest episodi tot revisant antigues receptes menorquines d’inequívoca arrel florentina. Apareixen tant al manuscrit de Fra Roger el segle XVIII com en els dos manuscrits del segle XIX emprats tant per Ballester com per Ripoll en els seus llibres. Tanmateix això no és estrany: en el període del renaixement, la llana de la raça d’ovella menorquina era la preferida pels senyors de la Toscana per vestir-se.

Ovelles de raça menorquina, similar a la sarda

Ovelles de raça menorquina, similar a la sarda

Això va promoure un intens tràfic comercial que sortia de Porto Pisano a Maó, com s’ha comprovat també amb les troballes ceràmiques del recent dragat del port; però el flux ja venia d’antic, ja que en l’època musulmana s’havien signat fins a tres tractats d’intercanvi de mercaderies permetent als vaixells, a pesar de les diferències religioses, circular d’un lloc a l’altre lliures d’assalts. Aleshores, no és estrany que hi hagi influències culinàries en els dos sentits. El cas més evident és l’anfós amb espinacs, anomenat actualment peix a la florentina; però n’hi ha d’altres.

Aquestes coincidències m’han dut a la reflexió tangencial de si podem parlar d’una “Síndrome de Florència Gastronòmica”, en el sentit de profunda emoció davant d’un cúmul de bellesa culinària, ja sigui per un àpat memorable amb un cuiner i entorn colpidor o, fins i tot, per una sobredosi de producte meravellós com podria passar, per exemple, al Mercat de la Boqueria.

Sobredosi de bons productes

Sobredosi de bons productes

I la meva opinió és afirmativa: si valorem la cuina com a art, el seu gaudir ens pot provocar un impacte psíquic tant impressionant com les obres d’art renaixentistes, amb l’afegit de provenir dels cinc sentits: recordo que el David de Miquel Àngel, capaç per sí sol de provocar la Síndrome (fins i tot la còpia de la Piazza), no feia cap olor, ni tenia gust (crec, no el vaig llepar), sentit que desperta sentiments atàvics o proustians, d’una misteriosa química, com cap altra manifestació artística pot fer. Per tant, apassionats de l’Art de la Cuina, paladegeu aquesta falsa malaltia sempre que us agafi i, sobre tot, no la guariu.

Art de la Cuina: títol recurrent a la història de la gastronomia

Art de la Cuina: títol recurrent a la història de la gastronomia

Anuncis