CUINA POP: la famosa Sopa Campbell's d'Andy Warhol en versió menorquina

CUINA POP: la famosa Sopa Campbell’s d’Andy Warhol en versió menorquina

La pregunta és en aparença molt senzilla però conté ramificacions, conseqüències i reflexions prèvies implicades tant sorprenents com les falses redundàncies: els restaurants xinesos fan cuina xinesa? La vaca frisona que menja herba de Menorca, és vaca menorquina? Els espàrrecs del Perú comprats al Mercadona de Menorca, serveixen per fer oliago amb espàrrecs “a la menorquina”? La salsa més venuda al Japó està legitimada per anomenar-se “salsa maonesa”? Intentarem respondre-ho amb uns quants exemples:

NEW YORK ANY 2150 D.C

Sota un cel estil Blade Runner, trobem un text anomenat La cuina dels menorquins; l’antiquari afirma que és obra del cuiner i cantant d’òpera Josep Borràs, que a voltes signava amb el pseudònim de Fra Roger i autor de la famosa frase “la cuina és com el kama-sutra, un munt positures per fer el mateix”. Estimulats per la troballa, decidim cuinar un oliaigo amb tomàtics seguint la seva recepta. Després de molt cercar, un replicant traficant ens ven a preu de crack un tomàtic de ramellet conreat a l’Hort del Toro, únic tros de terra de Menorca que no ha estat cobert pel mar amb el canvi climàtic. Cuinem el plat per fer feliç l’avi, descendent d’uns immigrants menorquins de la Florida i que, tristament, exclama:

-M’agrada més l’oliaigo marca Sopa Campbell’s d’Andy Warhol.

Idò, feim cuina menorquina?

MENORCA.TORRE D’EN GALMÉS ANY 250 AC

Ens visita un cartaginès anomenat Magó i ens regala un oli fet amb un ullastre millorat que anomena “olivera”. Aprofitem per cuinar un oliago amb espàrrecs perquè n’és temps. En realitat, encara el cuinem sense sopes ni tomàtic i per tant, seria més aviat broix, sense res, però nosaltres encara no ho sabem perquè no s’ha descobert Amèrica ni les sopes d’all.

Idò, feim cuina menorquina?

MENORCA.BASÍLICA DEL FORNÀS DE TORELLÓ ANY 799 DC

Sota les oliveres del costat de l’església construïda per l’emperador bizantí Justinià, ens reunim amb un emissari de Carlemany. Comencem l’àpat amb un oliaigo broix quan el cavaller franc agafa les sopes de pa i les posa al plat. Sorpresos, tots l’imitem per fer-li la pilota i aconseguir que Menorca entri sota la seva protecció. Ens explica que es tracta de la darrera moda a Aquisgrà. Sens dubte, mullar el pa sec amb qualsevol líquid o sopa ha estat la millor contribució del Regne Franc i l’Imperi Carolingi a la història de la humanitat. Incorporem la idea al nostre receptari, com totes aquelles de visitants, conqueridors, comerciants o nàufrags que ens agraden.

Idò, feim cuina menorquina?

MENORCA.PORT-MAHO ANY 1776 DC

El capità Roca, que sempre està escrivint un dietari a la taula del racó, insisteix en portar-nos aquesta fruita groga que els florentins i pisans anomenen Pomo d’oro, i els provençals pomme d’amour perquè diuen que és afrodisíaca. Un maonès que diu que ha estat a Ciutadella (?), m’explica que a l’hort dels francicans han aconseguit seleccionar varietats vermelles i més dolces d’aquesta raresa vinguda de les Amèriques i l’anomenen tomàtiga. Diu que l’empren per alguns sofrits i, per no ser menys, decidim incorporar-la a l’oliaigo. Com que som la Taverna des Port més famosa gràcies a Richelieu i al seu cuiner Maret, estem segurs que es posarà de moda.

Idò, feim cuina menorquina?

El fals peu de pàgina no es llegeix, però diu que el taverner creatiu i revolucionari, incorpora tomàtic a l'oliaigo

El fals peu de pàgina no es llegeix, però diu que el taverner creatiu i revolucionari, incorpora tomàtic a l’oliaigo

MENORCA.SA NITJA ANY 2020 DC

En el Restaurant El Murri, millor restaurant del món (per a qui s’ha creat especialment el qualificatiu “4 estrelles Michelin”), ajudem al xef menorquí Ferran Justinià que està preparant un oliaigo envasat al buit i cuit en un roner amb ginet en lloc d’aigua per tal que no Bulli. Posteriorment, l’esferificarà per simular el caviar que acompanya el seu plat estrella: Sushi de gató (canvia l’arròs japonès per arròs de la terra, l’alga nori per posidònia i el wasabe per salsa maonesa de wasabe).

Idò, feim cuina menorquina?

BARCELONA ANY 1982 DC (única anècdota certa de retorn al futur)

Rodem la ciutat i tornem al pis d’estudiants del Born amb gana i fred. La nevera és buida però sempre es pot cuinar: sofregim en un tià provençal, amb el poc oli que ens queda, els quatre alls i la ceba del rebost. Hi afegim aigua freda (molt freda, com surt de l’aixeta i de la dutxa), una branca pansida de julivert i sal. Se’ns acut posar-hi un poc de pebre vermell i, quan esperàvem que fes un bon bull, s’acaba la bombona de butà i s’acaba el miracle del foc i la cuina. Tanmateix, hi remullem el pa sec i el resultat és excel·lent. Anys més tard, descobriríem que es tractava exactament de la recepta “Oliago broix” tal com l’explica Josep Borràs al llibre “La cuina dels menorquins”.

Idò, feim cuina menorquina?

Replicant qualsevol crítica, us contaré que en aquest viatge al llarg del temps i la cuina, he vist coses que vosaltres mai creuríeu: coure pollastres en flames més enllà d’Orion. He vist rajos de microones brillar en la foscor prop la porta de la cuina de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja: la cuina és un art efímer. És hora de menjar. La incorporació de tècniques i productes vinguts d’altres llocs al cos culinari menorquí s’ha dut a terme des d’època talaiòtica (una altre mena de món globalitzat), sense programes de cuina ni internet, i continuarà sempre. Només és qüestió de temps que la patata o el tomàtic s’incorporin al receptari propi. Perdó, ja ho han fet. Passarà el mateix amb la salsa de soja? Penseu que es menja el què es menja, de la manera que es menja i en els llocs que es menja perquè era sa d’antic en cada lloc en concret: vosaltres sou la prova vivent que la dieta dels vostres avantpassats era la correcta; en cas contrari, no seríeu aquí. Tret d’un àpat esporàdic, és absurd en termes dietètics i, fins i tot, econòmics menjar com un xinès a Menorca o com un menorquí a la Xina.

Fantàstic mapamundi culinari: sense fronteres

Fantàstic mapamundi culinari: sense fronteres

En tot cas, reflexionant sobre la identitat de qualsevol cuina ben definida, com pot ser la xinesa, la thai, la catalana, la provençal o la menorquina, sempre apareix la dicotomia de si es tracta d’una qüestió de procediment o de producte. I aquí farem una paràfrasi d’una gran escena del film “El Club de los Poetas Muertos”, quan el desaparegut Robin Williams diu als alumnes (en cursiva la traducció simultània a llenguatge culinari; plato per poema i cocina per poesía):

“—Señores, abran el libro por la página 21 de la introducción. »Señor Perry, ¿quiere leer el párrafo inicial del prólogo, titulado “Entender la cocina”?

—“Entender la cocina”, por J. Evans Pritchard, doctor en filosofía. “Para entender a fondo la cocina debemos antes familiarizarnos con su método, reglas y uso de especias, y luego hacernos dos preguntas: una, ¿con cuánto producto local se ha conseguido el objetivo del plato?, y dos, ¿qué importancia tiene dicho procedimiento»La pregunta uno mide la perfección del plato, la pregunta 2 su importancia, y una vez estas preguntas están contestadas, determinar la grandeza resulta una tarea relativamente fácil. Si la medida de perfección del plato se coloca en la horizontal de una gráfica, y su importancia se marca en la vertical, entonces calculando el área total del plato tendremos la medida de su grandeza.»Una receta de Menorca puede puntuar mucho en la vertical, pero sólo lo normal en la horizontal. Un plato de Joan Roca, por otra parte, medirá mucho horizontal y verticalmente, dando un área masiva total que nos revelará que el plato es verdaderamente grande. Al ir viendo los platos de este libro, practiquen este método de medición, al aumentar su habilidad para evaluar las recetas de esta manera, también aumentará su disfrute y comprensión de la cocina”.

Un excremento: eso me parece el señor Evans Pritchard. No se trata de tuberías, hablamos de COCINA. Quiero que todos arranquen esa página. Adelante, arranquen la página entera. Ya me han oído, arránquenla. ¡Arránquenla! ¡Vamos, arránquenla! ”

Efectivament, també arrancaríem la primera pàgina d’un llibre de cuina que comencés així: la cuina és, com la poesia, passió, ànima, llegat cultural, història i algun detall que escapa misteriosament a les matemàtiques: la capacitat d’emocionar. Tal vegada en aquest punt que escapa (de moment) a la ciència estigui amagat el què anomenem identitat, ja sigui individual o col·lectiva.

de "El Club de los poetas muertos", la gràfica PRODUCTE KM0 versus TÈCNICA CULINÀRIA: hi manca la poesia

“El Club de los poetas muertos” gastronòmic, la gràfica PRODUCTE KM0 versus TÈCNICA CULINÀRIA: hi manca la poesia

Advertisements