IMG_20151219_165044

Castell de Sent Agayz (Santa Àgueda, Ferreries) segons gravat de Die Balearen de s’Arxiduc on es desenvolupa part de la història

 

Es conta que en l’antiguitat del temps hi hagué un al-moixerif a l’illa de Manurqa que fou poeta, mecenes i gran coneixedor de la medicina. Ocupava el seu temps llegint, fins a arribar a acumular la millor biblioteca de l’època: el seu contingut no tenia res a envejar a les del seu Al-Àndalus natal. Era de nom Saïd ibn al-Hàkam i va escriure, entre d’altres coses, el Tractat de Capdepera que signaria el seu cadí amb el rei Jaume. Anys més tard, a l’estiu de 1234, va prendre el poder de l’illa convertint-se en l’arrais. El seu Castell de Sen Agaiz va esdevenir tant famós per la bellesa dels jardins i les festes poètiques que s’hi celebraven com el coetani Castell de Foix i els seus trobadors occitans.

Tanmateix, Saïd s’avorria de felicitat. Cercant en què ocupar el seu temps en històries antigues va imitar a la princesa de Quermançó i s’alimentà durant un temps només del moll de l’os de les costelles dels bens, fet que provocà una gran ruïna a tota l’illa. Més tard, va voler imitar al seu avantpassat Ibn Firnàs qui, a l’any 852, va saltar des d’una torre de Còrdova amb una lona per tal d’esmorteir la caiguda, amb el resultat de ser el primer paracaigudes de la història. Ell ho va intentar diverses vegades des del Toro, amb unes teles de seda que la tramuntana esquinçà quan ja havia arribat a Torre d’en Gaumés. La fractura de les dues cames i la pèrdua del seu amulet del déu egipci Imhotep li provocà una enorme frustració que va dirigir cap a les donzelles menorquines, ja que les acusava d’haver cosit malament les seves ales. El seu tedi es convertí aleshores en crueltat. Va ordenar que cada dia li fos portada una al·lota verge per a la seva satisfacció nocturna amb l’infeliç final que totes eren executades en eixir el sol.

Armen_Firman_Abbás_Ibn_Firnás_(MUNCYT,_Eulogia_Merle)

Ibn Firnas

Després d’un temps de terror, el jardiner de s’Algendar, on l’arrais passejava sovint quan sortia del seu castell, atemorit perquè era el torn de la seva filla, va decidir anar a sa Cova des Coloms a cercar ajuda. Allí hi habitava una dona misteriosa, de nom Xara de S’Agda, de qui corrien moltes llegendes. Alguns deien que era descendent de la nimfa Calipso i un extraviat viatger grec que hi romangué set anys. D’altres, que havien tingut la sort de conèixer la seva hospitalitat, explicaven que cuinava com una deessa, amb menjars desconeguts i de propietats màgiques. Fins i tot en un antic llibre es deia d’ella: “havia llegit els llibres, els anals, les llegendes dels reis antics i les històries dels pobles passats. Diuen que posseïa també mil llibres de cròniques referents als pobles de les edats remotes, als reis de l’antiguitat i els seus poetes. I era molt eloqüent i donava gust sentir-la.” Per tot Manurqa, hi havia el convenciment que era la única que coneixia el significat de taules i talaiots i les males llengües també afirmaven que era la filla il·legítima d’un ermità dublinès anomenat Joyce i de malnom Ulisses, conegut per destil·lar aigua de vida amb un alambí. Tots coincidien en la seva sorprenent capacitat per contar històries passades, presents i futures, que després es complien inexorablement. Tant bon punt en Fideu li explicà els fets, Xara de s’Agda va decidir presentar-se voluntària per aturar les matances, convençuda d’aconseguir-ho amb els seus poders.

Cova

Sa Cova des Coloms, on vivia Xara de s’Agda

Quan va arribar a la cort de Sen Agaiz, Saïd es va posar molt content perquè havia sentit parlar d’ella. El primer que va fer fou donar festa als seus cuiners i demanar-li a Xara que li fes el sopar. Ella no el va decebre, oferint-li un banquet digne d’un sultà, amb plats desconeguts per ell, com per exemple unes albergínies plenes que s’anomenarien anys més tard Hunkar begendi, és a dir, el sultà va plorar. I efectivament, Saïd també va plorar d’emoció. Tant és així que, abans d’anar a la cambra, li va demanar que li contés una de les seves històries en llengua futura. Ella va acceptar, perquè ja tenia previst aquest efecte del sopar i va començar, aquella primera nit, amb la història que segueix:

Açò era una vegada un al·lot que en es temps dels anglesos sols volia romandre al costat de la seua àvia mentre ella cuinava. S’àvia n’estava molt orgullosa i el protegia molt; emperò sa mare, que era més crica, li deia:

-De sa cuina no en duràs un tros a s’olla!

I s’àvia no aturava de contar-li receptes i rondalles al costat del foc mentre cuinava. Com quan li deia:

-S’oli d’ara no fa bon aioli. Ve de Mallorca i està fet amb aigua calenta. Quan menavem s’olivar de Son Àngel, es mitgers em regalaven oli en flor i era una meravella. Es Duc enfollia. Bé, i per altres coses…

O li ensenyava cançonetes:

Dins sa cuina hi ha d’haver / un armariet petit, / per posar-hi es sofrit / i una ancolla de sèu de be.

S’al·lot que era de nom Paí, havia sentit ratllar d’aquest homo famós amic de s’àvia. Però sempre quedava qualca cosa que no li contaven, amb un somrís als llavis.

Quan en Paí va aprendre a escriure, s’àvia va trobar com entretenir-lo. Li dictava receptes perquè ell les copiés tot prest, esperant que algun dia fos bon cuiner. I deia, com si hagués menjada molta escarola:

-Recepta de s’àvia panxa rotja per fer píquels d’aubergínia. Se fa d’esta manera. Capola s’aubergínia i la trempes de sal. Espera més o manco una hora i la fas net amb aigua. Escalda-la amb vinagre i eixuga-la amb un drap net. Posa-la en un pot amb s’oli, pebre coent, fulla de llor, porrera, all, comí, sucre. I el més important: canyella.

Auberginia

Es píquels de Sri Lanka

En Paí s’havia encomanat de la mania de s’àvia per sa canyella. I més quan fra Roger venia a ca s’àvia i l’advertia dels perills per la carn que suposava la canyella:

-Es dimoni per ses madones!- deia – Les converteix en Eva i Lilith.

Per en Paí, a qui l’olor de sa canyella l’embogia i es moria de ganes de conèixer Lilith, açò era definitiu. Aficionat a llegir sense mesura, va cercar a la biblioteca de ca s’àvia, plena de llibres regalats pels amics que gaudien de s’aioli bo de s’àvia (i de ses altres coses que ell no entenia) tot el què rallava de l’espècie màgica: tindria centenars d’al·lotes als seus peus! Després de molt de llibres, i de ser capaç de llevar ses ferradures d’un cavall qui trota, va trobar el què cercava en Els viatges de Marco Polo. Aquest venecià va descobrir s’illa d’on venia sa canyella i ho va amagar per tenir-ne es monopoli: Ceilan o ara Sri Lanka. També va saber que es viatgers que la coneixien en deien es paradís de terra, origen de les espècies (canyella, clavell i altres). Anys més tard, un Fra angles de malnom es mono, escriuria un altre Origen de les espècies; però això són figues d’altre paner. Tot de moros que feien sa ruta de seda, n’havien amagat sa situació amb estranyes llegendes per fer sa por als cristians. Però en un llibre d’al-Qazwini d’un any abans de sa conquesta del rei Anfós, ja hi era escrit. Tal com fou es motiu que provocà que Colom descobrís Amèrica cercant la ruta de les espècies, açò va empènyer en Paí a anar a fer l’Havana perquè, casualment i tot d’una, va escoltar al general Stewart festejant sa mare, na mirabraguetes, com es lamentava d’haver de partir amb el vaixell que tenia ancorat al port de Maó cap a Ceylan per conquerir s’illa, en mans dels holandesos, per poder-la oferir a la Companyia Anglesa de les Índies Orientals. I deia:

-Partiré amb morros eixuts i barba fresca i a sobre no podré gaudir de sa cuina de vostra àvia.

Quan en Paí, impertinent, va dir:

-Embarqueu-me amb vós com a cuiner. Es revells tornen ullastres i jo conec tots els secrets de s’àvia. No en tindreu enyorança amb mi a bord, perquè se sac tira.

I tal fet tal dit, s’homo el va creure i se l’endugué, amb sa mare enfadada cridant:

-Sobre tot és canyella!- que d’ací ve sa locució.- Es llegir t’ha fet perdre s’escriure.

I en Paí feliç de partir, es trobà a més amb una agradable sorpresa: s’àvia acompanyada d’un francès, li entregà un sobre amb segell reial ple de doblers que li permeté fer fortuna a Colombo, a s’illa de sa Lanka. Allí va conèixer una bella al·lota amb qui tingué molta descendència i que el tenia captivat amb un antic ritual que era de nom tantra. Però un trist dia la va haver d’abandonar, obligat per Charles Cornwallis que volia afeblir sa voluntat de José Bonaparte amb ses receptes d’en Paí per tal de signar el Tractat d’Amiens. I açò és que mentre feia nit a Ferrières, poble vora Amiens, li arribà un missatger anglès exhaust demanant-li que anàs tot prest a avisar Cornwallis que es ministres anglesos preferien quedar-se s’illa de Menorca en lloc de Trinitat. Tot capficat, barrinant amb la coincidència del nom des poble on dormia amb Ferreries de s’àvia cuinera panxa rotja començà a fer camí. I es trobà amb una perdiu blanca a qui, sorrut com estava, li disparà un tret trencant-li l’ala dreta. Distret per sa perdiu, va fer tard a Amiens arribant a misses dites: el tractat era signat i Menorca pels espanyols. Com sa guixa cuitosa que al punt bull, en Cornwallis va castigar en Paí a tornar a Menorca i li va prohibir posar es peus a cap terra anglesa. De retorn a s’illa, tant trist que només contava històries de Sri Lanka i cuinava amb un excés de canyella, va rebre el malnom de s’al·lot de sa lanca. I, poc abans de morir, va saber per un fugit holandès que la seua enamorada des tantra havia perdut es braç dret misteriosament.

Moltes generacions després, un menorquí de viatge a Sri Lanka, a sa vila de Colombo es donà un ensurt quan sentí a una filleta cantar:

In the kitchen there should be / a small cabinet, / to put in sauce / and lamb tallow.

Tot i que mal traduïda, va reconèixer sa cançoneta de sa cuinera i, tot d’una li preguntà si podia conèixer la seua mare.

En aquest punt de la seva narració, Xara de s’Agda va observar que despuntava l’alba i va dir a Saïd:

  • Tant sols puc contar històries futures de nit; si voleu puc continuar demà.

    SONY DSC

    El manuscrit de “Les mil i una nits”

I l’arrais va pensar: “No la mataré fins que no hagi escoltat la continuació de la seva història”. Així va ser com va esperar amb delit l’arribada de la nit mentre ella aprofitava per cuinar d’amagat unes panades amb sèu de porc prohibides al castell per religió i unes llamineres catànies. En pondre’s el sol, ella continuà:

La filleta l’acompanyà i va ser rebut amb un gotet de gin i suc de llimona, i una aubergínia en conserva per picar. En preguntar per sa recepta, la madona li contà que es deia Vambotu Pahi i era feta escaldant s’aubergínia en vinagre i després guardant-la amb oli, bitxo, ceba tendra, all, comí, sucre, fulles de la planta del curri i, el més important, canyella. Hi havia fulles de curri en tost que llor inexistent a s’illa, herbes de la mateixa semblança però diferent gust, però es viatger va reconèixer l’aperitiu que havia menjat sovint a Son Paí de Menorca. La bella madona va dir que era una recepta del millor cuiner del món, avantpassat seu, vingut d’una illa llunyana per cercar canyella. D’ell es contaven llegendes, com que era capaç de fer caminar cavalls sobre dues potes i, amb una corda i una pedra, encertar una poma a cent iardes. Es menorquí estava menjant ca la descendent de s’al·lot de sa lanca. Emocionat, li va demanar a la madona de Ceylan si coneixia alguna història de s’illa llunyana, a la qual cosa ella contestà:

En un lloc de Menorca, el nom del qual no vull recordar, hi vivia no fa gaire un fill d’algú dels de llaüt en drassana, escut d’armes antic, cavall flac i ca petaner. Un brou i bullit amb més pollastre que vedella, oliaigua la majoria de nits, averies els dissabtes, fava i fideu els divendres, algun tord d’afegit els diumenges, consumien la major part de la seva dieta. La resta la concloïen quatre peixos de la barca, cega amb cóc per les festes i caldera amb el peix que pidolava, i els dies d’entre setmana brossat o esclata-sangs.

Quemadura-libros

La crema de llibres de Quijote

Al seu mas hi tenia una madona que passava dels quaranta, i una neboda que no arribava als vint, i un amo que tan li calafatejava la barca com li podava les figueres. Fregava l’edat del nostre bon home els cinquanta anys. Era de complexió ferma, sec de carns, eixut de rostre, gran matinador i amic de la pesca. Tenia el malnom de Bernat, al registre constava com a Pere Menart i, a part de fer de Jurat de la Universitat de Maó per la seva bonhomia, exercia d’erudit en història local.

És de saber que el susdit bon home, les estones que estava ociós, que eren la majoria de l’any, llegia llibres sobre cuina, amb tanta afició i gust, que va oblidar l’exercici de la pesca, i fins i tot l’administració del seu lloc; i va arribar a tant la seva curiositat, que va vendre moltes vinyes per comprar llibres de cuina, textos medievals per llegir, totes les biblioteques àrabs salvades tant de la conquesta com del saqueig de Barbarroja, així com manuscrits màgics que s’escrivien mentre es cuinaven, amb el perill de provocar cent anys de solitud, duts de terres llunyanes per un estrany rom de malnom Macondo. I de tots, cap li semblava tan captivador com el que va escriure Apici, per les receptes romanes que descrivia. I també d’altres on llegia “Met la carn en la panada esemps la salsa fina” . Amb aquestes raons, perdia el pobre bon home el seny i no dormia per desxifrar-les, que no ho hagués aconseguit el mateix Aristòtil, si ressuscités només per això.

En resum, es va encaparrar tant en la seva lectura, que li passaven les nits llegint de clar en clar, i els dies de tèrbol en tèrbol; i així, de dormir poc i llegir molt, se li va assecar el cervell de manera que va perdre el seny. En efecte, amb el judici rematat, va triar el pensament més estrany que mai cap boig triaria en el món, i li va semblar convenient i necessari, per augmentar la seva honra i recuperar el somni d’Icar, volar per tot el món, que per ell era Menorca, a la recerca arqueològica des de l’aire de la millor taula talaiòtica per fer el banquet perfecte, amb una invocació al déu Imhotep.

I el primer que va fer, va ser netejar el pic, la pala, la plomada i la gaveta del seu pare, mestre d’obres i maçó, el qui les utilitzava per refer les feixes de les vinyes, les voltes del celler i altres rituals estranys en un dels seus dos jornals. Ben netes les seves armes, li va semblar que només li faltava una dama a qui rendir les troballes. Quan va trobar el seu llir entre cards en una madona de bon veure, li va donar el títol de senyora dels seus pensaments; i buscant-li un nom que semblés de princesa, la va anomenar Àgata de Ferreries, perquè se la imaginava senyora d’aquelles terres, arruïnada sacrificant tots els ramats pel deler capriciós de menjar només el moll de l’os de les costelletes dels seus xais en una mena d’endura d’anorèxia mística.

Fetes, doncs, aquestes prevencions, no va voler esperar més temps a posar en efecte el seu pensament, amb la convicció que era certa la llegenda del vedell d’or. I així, sense avisar a ningú de la seva intenció i sense que ningú el veiés, un matí, abans del dia, que era algun dels calorosos del mes de juliol, va agafar tots els seus estris, va pujar al seu cavall, amb la seva pala, la seva plomada, i quatre teles de seda d’un blau lluminós per fer-se unes ales i, per la porta falsa de la seva cort, va sortir al camp, amb grandíssim goig i alegria de veure amb quanta facilitat havia iniciat el seu bon desig.

Anant, doncs, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant amb sí mateix dient: ”Cuinar ha fet l’home i l’aliment ha de ser la nostra medicina” i va començar a pujar pel camí del Toro. I va afegir: “Dama Àgata, el vostre nom significa bo i que sou pura doncs no feu res deslleial. Així sou de la manera que més convé a un nom tan noble”.

Manuscrit de Joyce per Ulisses

Manuscrit de Joyce per Ulisses

Amb aquests hi anava enfilant altres disbarats, tots a la manera que li havien ensenyat els llibres, imitant tan com podia el seu llenguatge; i amb això caminava tan a poc a poc, i el sol li entrava tan de pressa i amb tanta calda, que era suficient per fondre-li el cervell, si és que ni quedava. Tot arribant al cim admirava amb deler l’illa de Menorca, fixant la seva vista en el Castell de Santa Àgueda, imaginant la seva dama saludant-lo des de la torre quan, de sobte, es va distreure amb la visió d’una gavina que planejava per la carena. Amb un pedrot del camí, el cavall va ensopegar i el seu genet va anar rodant cingles avall fins que un romaní prou gros el va aturar. Amb tot el cos masegat i esgarrinxat va intentar aixecar-se sense èxit però, per sort, l’amo de l’Enzell, l’havia vist caure i va córrer a ajudar-lo. Però pel cop o l’excés de lectura, en Pere Menart no parava de cridar que era millor cuiner que Robert de Nola i que estava a punt de descobrir el secret de la taula màgica per oferir-li aquell vespre un banquet a la madona Àgata. Tanmateix, el cepat amo el va poder immobilitzar i carregar-lo amb penes i treballs al seu carro per dur-lo fins a casa seva per tal de guarir-li totes les ferides. Amb aquestes penes van arribar al predi del nostre home que van trobar tot esvalotat, on hi havia el metge Figuerola i un frare franciscà de nom Guillem, bons amics tots ells, a qui la mestressa els hi explicava la desgràcia del seu senyor:

-Encomanats a Satanàs i a Barrabàs siguin aquells llibres, que han fet malbé el seny més delicat que hi havia a tot Menorca!

– Això dic jo també- va dir el metge- i no passarà el dia de demà sense que siguin condemnats al foc, perquè no donin oportunitat a qui els llegís de fer el què deu haver fet el meu amic.

En aquestes discussions estaven quan va picar a la porta l’amo de l’Enzell i van sortir tots a socórrer al Magret. El van portar al llit, curant-li les ferides i li van fer mil preguntes, i no va voler respondre res més que li donessin menjar i el deixessin dormir, que era el que més li importava. El metge es va informar amb l’amo de com havia trobat en Menart i de tots els disbarats que havia dit i, mentre s’adormia, va demanar a la mestressa les claus de la biblioteca on es guardaven els llibres autors del mal, i ella els hi va donar de bona gana; van entrar tots dins l’estança i es van sorprendre de trobar una sala de set costats, sense finestres, amb una taula al mig i una forta olor a tancat o a florit. Arrambats a les parets hi havia uns grans armaris plens de llibres en aparent ordre, però totes les estanteries tenien una disposició que simulava un laberint. Tots els volums estaven coberts per una capa de pols, però això no impedia llegir les inscripcions de cada prestatge: “El qui és”, “El qui era”, “”El qui ve”, “El nom de l’astre és Absenta”.

-Vols dir que no s’ha tornat boig de beure absenta i no pas de llegir massa?- va exclamar en Figuerola.

-Tros d’ateu forga-cervells. No es refereix a la beguda. Totes les inscripcions són frases de l’Apocalipsi de Joan.-va respondre en Guillem.

– Perdó. Oblidava la teva excel·lent formació cristiana- va replicar amb sarcasme.

– Als franciscans de Baskerville. N’estic orgullós- indignat va respondre el frare, un poc vermell de l’excés d’aiguardent que ell mateix destil·lava com havia après a Irlanda, al temps que deixava les ulleres sobre un enorme llibre en grec que estava obert al bell mig de la taula.

– Cremi tots aquests llibres doctor, no sigui que algun follet maligne amagat a les seves pàgines, amb el plaer del ridícul o l’elogi del riure sigui el causant de la bogeria del meu senyor- va interrompre la mestressa que ja no s’hi veia gaire.

Però en Figuerola, impressionat per la biblioteca d’en Bernat, va decidir examinar-los un per un, per veure quins mereixien el càstig del foc. I el primer que li va passar en Guillem, va ser “Hedypátheia”, i va dir el metge:

-Sembla cosa de misteri, perquè tinc entès que va ser el primer llibre que va començar amb la dèria de cuinar. L’hem de condemnar sense excusa al foc. A veure quin altre tens.

-És “De Re Coquinaria”- va dir el franciscà- que recull algunes de les bajanades del primer.

-És veritat. I n’afegeix d’altres. El llençarem a la cort i a la foguera. Endavant

-El següent és “Libre del Coch”, plagi enginyós de l’anterior.

-Prou interessant per conèixer el món medieval. Què més tenim?

-“Arte Cisoria”, aquest farà bones flames.

-Aquest el condemnem per pesat i presumptuós.

-Aquest altre totxo és “El práctico”.

-Quina epidèmia d’enciclopèdies d’una cosa tant senzilla.

-Parlant de medievals, aquí tinc “Nomine rosa”

-Però aquesta és una gran obra! Ben escrita i documentada. La indultarem sense dubtar-ho: seria una ironia cremar-la en una biblioteca. I aquest que està al seu costat?

– “Xara de s’Agda”- va dir el frare.

-Fa molts anys que conec al seu autor. Fa deconstruccions d’altres llibres. Podem cremar-lo.

-Aquí tinc “Manuscrit de Sion”. Jo el tinc en francès, però no l’entenc.

-Millor que no l’entenguis. Tots a cremar, com l’últim càtar. I aquest petit que t’ha caigut?

-Sembla d’un convent. Es diu “Art de la cuina”

-Vatua Déu!- va dir el metge cridant- Això és un tresor i un prodigi de síntesi. Guarda-te’l i llegeix-lo.

Cansat de repassar llibres, en Figuerola va decidir agafar tot el prestatge on hi figurava la inscripció “Digne és l’anyell que ha estat degollat“, suposant que contenia tots els causants del deliri, sense posar atenció en què van anar al foc els tres volums del cuiner de Sen Agayz en època almoràvit, el “Fadalat Al-Jiwan” de cuina andalusí antiga i fins i tot el facsímil grec amb les ulleres del franciscà premsades a dins.

Preparada la foguera, la madona que em prou feines s’hi veia, va buidar el contingut d’un vell llum de d’oli d’ullastre sobre el pilot de llibres amb les pàgines mig obertes. En pocs minuts, una flamarada es va elevar des dels llibres, com si aquelles pàgines portessin segles esperant cremar-se i gaudir de satisfer de cop una sed immemorial d’ecpirosi. I és per això que a Menorca hi quedaran tant pocs llibres de cuina antics.

El nombre de la Rosa-3

Ecpirosi El nom de la rosa

Arribats a aquest punt, després de mil nits de contes i banquets, en despuntar l’alba, fou Saïd qui interrompé a Xara s’Agda dient:

  • Si és real que preveus el futur amb rondalles i coverbos, diga’m si mai et faré executar.

  • Moriràs tu abans que jo, després d’un dels meus banquets de l’any 1282 – respongué S’Agda-. A mi ningú em tallarà els pits. Cinc anys més tard el teu fill i successor perdrà Manurqa i Sen Agayz en mans del rei Alfons. També morirà, en el naufragi del seu vaixell. Jo ho celebraré menjant els cócs amb sobrassada i botifarró que has prohibit. En honor d’haver aturat les teves porques matances, el rei posarà el meu nom al teu castell: Agda o, en un futur, el que és el mateix, Àgata o Àgueda.

  • Doncs continua cuinant i contant: tindré el final digne d’un sultà.

  • PEP PELFORT
Anuncis