Alguna vegada heu pensat: jo aquí, ja hi he estat?. És una sensació, que provoca un pessigolleig estrany a l’esquena i que ha fet fortuna amb l’expressió “déjà-vu”. Això és el que vaig sentir en la meva primera estada a Menorca. Sempre he cercat una explicació racional a aquest fet. El conte gastronòmic que segueix, n’és una hipòtesi, on tots els personatges, dates i receptes són reals excepte una: sembla que la Creu de Sant Joan no lluí el seu esplendor per festes fins cent anys després, 1658.

Jean Pelfort de Rabastens, nombrat Cavaller de l’Ordre de Malta l’any 1549, pensava, a l’igual que jo, que de les moltes herències familiars, una de les importants és, valgui la redundància, la genealogia. Precisem una mica: la passió per la genealogia. L’admiració pels seus ancestres, que són els meus, tenia en ell un punt d’obsessió atàvica, valgui la recurrència, que heretà del seu avi com jo del meu, amb un munt de papers antics i una vaga referència, que seguint el fil he pogut completar, al fundador de la nissaga, Pelfort de Rabastens, com acompanyant de Jaume I el Conqueridor en la Conquesta de Mallorca, càtar casat amb la filla d’Esclermonda de Foix i proscrit segons la Cançó de la Croada albigesa. Aquest detall l’emprava el meu pare, Joan, després de llegir-se el Llibre dels feits, per inventar-se contes irònics amb base històrica que amenitzaven viatges i vetllades on l’esmentat cavaller sempre tenia problemes amb els cavalls.

Escut Pelfort

L’escut de Pelfort de Rabastens S.XII

Tanmateix, quan el Gran Maestre de l’ordre de Sant Joan nomenà Jean Pelfort de Rabastens gràcies a les seves aportacions a la fortificació de Malta per defensar-la dels previsibles atacs turcs, l’orgull fou tan gran que va substituir el tradicional escut familiar, el lleó rampant que lluïa el fundador de la nissaga, per la bandera amb la Creu de Sant Joan. Poc després d’aquest honor, s’embarcà en un viatge per la mar Mediterrània amb l’objectiu de promoure les virtuts del sistema que havia aplicat a l’illa. Amb el record del saqueig per part de Khair ed-Din Barba-rossa l’any 1535 del port maonès, es va dirigir en primer lloc a Menorca. Va arribar el 22 de Juny a Ciutadella i, amb gran emoció i sorpresa, va comprovar com la seva nova bandera onejava en totes les torres de la murada. En desembarcar però, es va adonar que no tenia res a veure amb ell, si no que la ciutat estava de festa. És per això que el va rebre l’amic Arguimbau i li va oferir un àpat en un lloc vora l’ermita de Sant Joan. Sense haver-se recuperat de les coincidències, el van convidar amb una taula plena de menjar on hi havia, entre d’altres coses, una panadera, que ell anomenava tià en provençal, amb una menja d’arròs de la terra absolutament idèntic al Ross-il forn que tant li agradava de Malta, canviant l’arròs per una mena de blat trencat, com el bulghur que conegué a Terra Santa.

Blason_Jean_de_LA_VALETTE_Parisot.svg

L’escut del Gran Mestre de l’Ordre de Malta o Sant Joan, Jean de Valette, nascut a Parisòt, en terres dels Rabastens, defensor del setge de Malta el 1565

Van continuar amb un conill amb cebes, plat nacional maltès que adorava. I en arribar als dolços, quan li oferiren unes formatjades de brossat i comprovar que estaven elaborades exactament igual que els pastizi di ricotta maltesos, va començar a pensar si, tot plegat, no es tractava d’una broma. En soldemà, es va enamorar de la festa, a pesar que sempre tenia problemes amb els cavalls, fet pel qual el reprenia sovint el seu pare, hereu com era d’una nissaga de cavallers. Abans de partir cap al seu nou destí, Siena, fou obsequiat el dia de Sant Joanet amb un àpat lleuger per recuperar-se dels seus excessos de llimonada, començant amb un oliago que li provocà una sensació de magdalena proustiana per la similitud amb l’aigo bolido occità, seguit d’un anfós amb espinacs que li recordà Florència i Leonardo per la sobredosis de bellesa d’aquesta recepta de peix a la florentina. Jean oferí a l’amfitrió, a part d’alguns consells per la murada, el regal d’una petita estàtua d’un falcó dut de Malta. Quan Arguimbau li preguntà de què estava fet, ell contestà, irònic: -De la matèria que estan fets els somnis, amic. Sospito que això és el principi d’una gran digestió. Sempre més estimaré aquesta terra i el seu menjar. I el ciutadellenc respongué: -Sempre ens quedarà Sant Joan.

ZuppadipaneToscana

Oliago Toscana

El meu avantpassat s’embarcà en un dels molts vaixells que portaven llana d’ovella menorquina, la més apreciada a la Toscana des de feia temps i fruit d’un intens intercanvi comercial, juntament amb els excel·lents formatges del lloc on havia sopat en arribar. Van fer una aturada a l’Illa del Rei per visitar una antiga basílica i resar cara llevant. L’emoció de Jean fou trobar-hi, com en un etern retorn, un mosaic amb la figura del lleó rampant que havia eliminat del seu escut, fet que li semblà el mal presagi d’un any de desgràcia. En arribar a Siena des de Porto Pisano, el dia 2 de Juliol, es trobà la ciutat en plena festa del Palio, amb unes sensacionals carreres de cavalls a la plaça que haurien fet les delícies dels seus amics ciutadellencs. Sota el sol de la Toscana, fou obsequiat pel seu amic Strozzi (defensor sense èxit del setge de Siena) amb un àpat típic a la propera localitat de Vinci, com marcava el codi dels amfitrions: chocciole (caragols amb bastanaga i herbes), Beccaccia sul crostone (cega amb cóc), Zuppa di panne o acquacota (Oliago), Tordi brasati (tià de tords), Rigatoni strascicati con coniglio (canons amb conill) i de postres zuppa della puerpera (sopes de partera). Li sorprengué especialment l’afició dels toscans per les nocciola (avellanes), així com una salsa d’origen desconegut que anomenaven all’olio bono. Entre les corregudes a la plaça, que el van enamorar a pesar de tenir problemes amb els cavalls, i àpats idèntics, tingué una sensació com de: jo aquí, ja hi he estat? Racionalista com era, descartà que un follet maligne el volgués enganyar i es va dirigir tot d’una als fogons per preguntar a la cuinera de Vinci: -Com pot ser que hagi menjat el mateix que a Menorca? I ella va respondre, amb un somriure misteriós: – Les bones receptes, com les bones idees, viatgen per mar; les menorquines, com nosaltres, són bones cuineres. Uns dies després, mentre esperava per embarcar a Malta que s’esvaís el perill, va rebre dos correus simultanis: el bo, el dia 9 de Juliol havia nascut la seva segona filla; el dolent, el mateix dia, els seus amics ciutadellencs havien patit el temut atac otomà, sense temps de modificar les fortificacions.

Uns segles més tard, jo que tinc problemes amb els cavalls, escric amb passió del què anomeno genealogia de la cuina menorquina, expressió singular d’herència i coneixement del món mediterrani, mentre la meva filla Margot, nascuda el 9 Juliol (feliços 18 anys i Sant Joan; el conte és un dels regals), té tal fascinació per qualcar i les festes de Sant Joan que, fins i tot, comença a parlar-ne i fer plans abans que els ciutadellencs i m’emociona. Com m’emociona quan veig la Creu de Sant Joan i penso: jo aquí, ja hi he estat?

MargotPelfort

Margot Pelfort i el cavall

Pep Pelfort    Centre d’Estudis Gastronòmics Menorca

Copyrighted.com Registered & Protected  NNKA-YVDC-N7K4-AJ1C

Anuncis