LA REBEL·LIÓ DE GAIA

Mentre observava amb deteniment el mapa de propagació de la pandèmia de coronavirus, en Nabí va tenir un déjà vu. Recordava la distribució fractal dels casos en un altre mapa. Es va posar a cercar fins aconseguir la imatge de la contaminació global del planeta prèvia a la malaltia, on no hi havia dades de Rússia. I es va sorprendre per les similituds.

Immediatament li van venir al cap els contes de l’àvia on la deesa Gaia o Àvia Terra s’enfurismava si els homes no respectaven la natura. Llamps i trons, diluvis, plagues de llagosta o mals dolents eren les seves malediccions. L’àvia s’imaginava la Terra com un ésser viu, capaç de desplegar tota la immunitat si alguna de les seves cèl·lules, com nosaltres, es comportaven com un càncer. El record dels contes li va ser útil per comprendre. Però el pas següent va ser pensar, com feia sovint quan cuinava, i què faria l’àvia en aquest cas?

De mentalitat estrictament científica, en Nabí desconfiava dels remeis tradicionals. Tanmateix, un argument científic irrefutable el feia entrar sovint en contradicció. Seguint els principis de selecció natural de Darwin, si l’àvia i tots els seus avantpassats havien sobreviscut a totes les epidèmies històriques, això significava que els seus remeis eren portadors empírics de resistència. Així que va recordar el conte de l’àvia per tal de recordar què calia fer en cas de febre, tos seca i mal de cap:

 “En una illa de la Mediterrània hi va viatjar un metge escocès molt espavilat, anomenat Cleghorn i protegit precisament d’Erasmus, l’avi de Darwin. La seva principal preocupació era curar les febres, molt freqüents a l’illa a causa de les aigües estancades. Estranyament, afectaven més als seus compatriotes que no pas als que ell anomenava indígenes, protegits tal vegada per alguna herència. El metge va anotar en un quadern totes les variacions climàtiques i d’alimentació, fascinat per les propietats de les verdures locals. Va començar a fer proves amb diferents fàrmacs, tot observant amb rapidesa que l’administració de l’escorça de quina millorava tots els símptomes. I en va establir unes pautes. El seu llegat el van recollir els illencs, incorporant el medicament on sempre ho feien: al licor o a l’aiguardent. Així es va popularitzar el licor Palo, del “pal de quina”, amb l’afegit de genciana que també baixava la febre, moltes voltes barrejat amb gin. Anys més tard, els metges de la seva Armada van decidir administrar-la massivament als seus soldats per protegir-los de la malària, en especial als més afectats desplaçats a l’Índia. Però el seu sabor amargant necessitava ser dissimulat. I els metges van diluir-la en la beguda preferida de l’avi de Darwin: una aigua carbonatada que havia inventat Jacob Schweppe, naixent així l’aigua tònica. No cal dir que els soldats es van afanyar a barrejar-la amb la seva beguda preferida, el gin. Per aquest motiu, els orgullosos escocesos afirmen que l’inventor del Gin & Tònic és Cleghorn”

Aquest era el conte que l’àvia explicava per justificar el seu glopet de Palo cada matí en temps de febres. Però en Nabí necessitava arguments científics i es va empescar un raonament. Partint de la base que els virus han existit sempre, encara que no es descobrissin fins 1899, va formular la hipòtesi que no totes les febres dels malalts de Cleghorn tenien malària, si no que algunes, de comportament diferent, eren de virus del refredat, parents del coronavirus. De fet, hi havia simptomatologia diferent. I tanmateix, la quina funcionava. L’explicació que hi trobava era que els medicaments antimalàrics inhibien la replicació de virus  ARN. I així estava quan llegint les notícies del primer assaig clínic que es realitzava per la pandèmia va comprovar que el fàrmac utilitzat era hidroxicloroquina, un medicament antimalàric. I doncs, no estava boig.

Però què més faria l’àvia en aquest cas? Li explicaria el conte de l’home tocat del bolet: “El senyor Guillem s’auto anomenava vigilant del Far. De fet, cap Administració reconeixia aquest  càrrec ni hi havia cap nòmina pública destinada a tal efecte. Ningú sabia quants anys feia que hi vivia, però tots els vells del poble el recordaven ocupant la construcció des de sempre. “Des d’abans de la guerra” deia ell. Però no explicava quina. Es tractava d’una mena d’anacoreta, obsessionat per la lectura. Aquest era l’únic motiu pel qual es deixava veure pel poble: comprar llibres. Sempre els pagava amb la venda que feia al pedrís del Cafè i als restaurants del producte de la seva habilitat misteriosa: collir bolets, fins i tot fora de temporada. També provocava xafarderies el detall que mentre era al poble, es fiqués sovint la ma a la butxaca i rosegués uns estranys bolets secs. A ningú els deixava provar, i per això es rumorejava que eren la causa de la seva bona salut i longevitat. D’altres deien que eren al·lucinògens. Aportaven com a prova irrefutable per uns tafaners de vocació l’expressió “tocat del bolet”. L’eremita semblava que no tingués veu pròpia i només fos capaç de repetir cites, a vegades sense aparent sentit. Totes les respostes eren extretes d’algun llibre. Era l’home que havia llegit la biblioteca de Borges. Però el secret de la butxaca el va descobrir l’avi un dia que se’l va trobar pel bosc: es tractava del bolet anomenat pipa”

Per aquest motiu, l’àvia justificava donar-nos una infusió infecta d’aquest bolet amb mel, que no és altre que el Ganoderma lucidum, el Reishi de la medicina xinesa, considerada la planta de la immortalitat o de propietats màgiques també a Menorca. Però en Nabí necessitava arguments científics i es va empescar un raonament. Els ganoderols del bolet s’han demostrat en estudis de l’any 2015 com a estimulants de la immunitat i s’assagen en estudis clínics per donar suport a tractaments del càncer. En el fons, després de cent anys de la pandèmia de grip, els tractaments continuen sent simptomàtics o paliatius. Del confinament a la superxeria, va pensar, hi ha un petit pas. Especialment amb connexió a internet.

Davant la impossibilitat de fer un assaig clínic rigorós des de casa, en Nabí es va desesperar. Aleshores va pensar en escriure per salvar-se, com feia sovint. Amb un glopet de Palo i una infusió de pipa al costat, va obrir l’editor i va començar, plagiant Pedrolo i el seu Mecanoscrit:

LA REBEL·LIÓ DE GAIA

“L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava a casa.”

Palo i Pipa

Pep Pelfort

06_1

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s