LA SOCIETAT DELS POETES GASTRONÒMICS MORTS

Pep Pelfort

06_1
https://static.copyrighted.com/badges/helper.js

De la mateixa manera que hem delegat l’educació dels joves a l’escola, la seva alimentació l’hem deixat en mans de la publicitat i les xarxes socials, és a dir, de les grans empreses de l’alimentació, amb el suport d’influencers, nutricionistes visionaris i falsos gurus de la dietètica. Així com la tasca dels mestres prepara homes lliures, cultes, desvetllats i feliços, qui sap si científics o artistes, la tasca dels mitjans en matèria gastronòmica genera malalts futurs perquè, en el fons, els ha convertit en consumidors.

Aprenentatge alimentari Cabres Binisarraia. Es Mercadal
L’aprenentatge alimentari de les cabres de Binisarraia (Foto:Imma Llort)

Paral·lelament, la cadena de transmissió del coneixement gastronòmic de mil·lennis, adaptada endèmicament a cada territori per preservar l’ecosistema i obtenir el màxim rendiment nutritiu i gustatiu,  a saber,  cuina local, s’ha perdut inexorablement per la falta de temps i l’abandonament del fet familiar de menjar junts, compartir el mateix mentre flueix la conversa i l’aprenentatge. Hem oblidat el precepte mediterrani que no ens assèiem a taula per menjar, si no per menjar junts. Per si no fos suficient, mentre el món ric es debat en la dicotomia d’anorèxia o obesitat, milions de joves passen fam al món. En conjunt, la mala alimentació, comptabilitzant les seves malalties resultants, principalment cardiovasculars, és la primera causa de mort al planeta que en un futur proper serà dels joves, als quals els hi deixem pitjor que el vam heretar, contravenint el principi bàsic de qualsevol tribu. I, com és sabut, cal tota la tribu per educar un nen, especialment en hàbits alimentaris.

Les eines gastronòmiques que la nostra tribu del segle XXI ha deixat als joves els aboquen a unes pautes alimentàries ni gens sanes ni sostenibles. Podem consultar moltes estadístiques, però la intuïció ja ens diu clarament quin és el patró en relació a les recomanacions: poca verdura, poca fruita, poc llegum, excés de processats i pastisseria, aversió a les espines, abús de carns i una reiteració dels plats que “agraden”, oblidant l’antiga planificació familiar de menjar de tot al llarg de la setmana. Per si no fos suficient, així com la generació anterior era la de l’excés de sal, l’actual ho és del sucre, ambdós desequilibris afavorits pel capitalisme comestible en l’afany d’oferir additius i addictius que augmentin el consum, ja sigui d’un snack o d’una beguda. Sabent que els missatges publicitaris generen la informació nutricional que és efectivament interioritzada pels joves, ara ja selectivament a través del bigdata de les xarxes, tota tendència és ràpidament assimilada pel màrqueting, conscient que si consultes suficients experts pots demostrar qualsevol cosa, generant etiquetes d’una Novoparla orwelliana gastronòmica que el legislador tarda anys en corregir, quan ja han creat desinformació tòxica (bio, light, sense additius, natural, artesà). I, per postres, una paradoxa cruel: com menys recursos familiars, més consum de processats pel seu baix cost en grans superfícies o espais de menjar ràpid i, en resultat,  més risc d’obesitat.

IMG-20200625-WA0001
Peix & Verdures & Salsa Maonesa (Foto: Alcaufar Vell)

Amb aquest menú, cal que siguem conscients que la gastronomia és el principal vector per oferir una bona salut física i mental als joves, així com de la durabilitat del planeta. Actualment, amb l’alienació (com diria un filòsof i economista capital) que hem tolerat de la nostra sobirania alimentària, només ens queda un recurs per recuperar-la pels joves: el temps.

Amb aquest ingredient, que surt a totes les receptes de cuina, podem salvar de l’extinció la “cuina familiar que, per cert, s’està en aquests dies acabant d’una manera segura i inevitable”, com ja escrivia Josep Pla l’any 1972 a El que hem menjat. L’objectiu de salvar-la no és nostàlgic, és mèdic. Bàsicament, perquè no tenim cap altra estratègia alimentària que ens garanteixi la salut i, per tant, la felicitat. Gràcies a la tecnologia actual, podem executar-la minimitzant, precisament el temps. Però com que també esperem que sigui tendència no malbaratar ingredients, podrem emprar aquest estalvi en transmetre als joves el coneixement que encara ens queda d’aquest manual de bones pràctiques mediterrànies. Confondre l’educació nutricional en un seguit d’imposicions avorrides que generen rebuig no és la millor manera de motivar per a la causa persones en ple procés d’autoafirmació de la identitat i de formació de la seva “personalitat dietètica”. Per contra, que els fills participin del proveïment alimentari i comparteixin les habilitats, serà molt útil quan arribi el procés d’emancipació. Tenim molt temps per fer-ho, perquè cada volta és més tardana. És paradoxal la gran quantitat d’activitats extraescolars que realitzen els petits, pot ser per ocupar el seu temps, sense que cap d’elles inclogui acompanyar als pares a comprar, per aprendre’n, fer bolletes de carn acabada de picar i trempar a la cuina, per aprendre’n, desgranar un fesols acabats de collir, per aprendre’n, omplir pots de conserva per aprofitar la collita, per aprendre’n.

Cuina i Manuscrit 1750 Alcaufar Vell
Antiga cuina d’Alcaufar Vell amb manuscrit menorquí de 1750

A la recerca del temps perdut podrem donar referències ètiques i gastronòmiques als fills que no trobaran enlloc més. En aquest procés, l’esforç d’individualització durant l’adolescència pot semblar contradictori. Però, a la llarga, tots intentem recuperar la nostra magdalena proustiana, aquelles croquetes, albergínies, pilotes o brou i bullit “com fèiem a casa”. El privilegi afegit de Menorca és poder aprendre i compartir amb generacions anteriors el contacte amb la tanca i la tèquina, el bosc i la marina. L’interès no és només patrimonial, si no que és l’aplicació extrema de la definició clàssica d’intel·ligència: “capacitat d’adaptació al medi”, a la vegada l’objectiu de segles de  cuina. En versió mil·lenial i de tendència emergent, “Mindfulness Gastronomy”.

El gaudir d’aquestes pràctiques d’exercici físic, d’altra banda possiblement més saludables que anar en cotxe a un gimnàs per pedalar amb una bicicleta que no es mou de lloc, és més valuosa per l’educació futura d’éssers feliços que la nota de selectivitat i és la transmissió de la nostra cultura. En definitiva, els hereus de la Societat de Poetes Gastronòmics Morts només alliberarem als joves d’aquesta distopia gastronòmica amb temps per acompanyar-los al mercat, a la cuina, a l’hort o als boscos perquè vulguin viure deliberadament, fer front només als fets essencials de la vida, i veure si no poden aprendre el que ella els ha d’ensenyar, per evitar que, quan hagin de morir, descobreixin que no han viscut.

P1050407
This will be mushrooms (Foto: Imma Llort)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: