El saben aquell que diu que escriure en un bloc és com l’acudit de l’Eugenio on dos amics es troben (els amics de l’Eugenio es troben: era un poc surrealista) i un li diu a l’altre:
”– Saps que vaig gravar un disc? -Sí! Jo el vaig comprar. – Ah! Vas ser tu!”?.
Per això des de WordPress ens envien misterioses estadístiques per animar-nos a escriure que parlen de més de 3000 lectors. Lloable esforç de mentides en temps que tanquen tantes llibreries.
Amb lectors o sense, les endorfines comunicatives ens animen a parlar d’elles. Per si, més enllà de la vulgarització, ratllant la llegenda urbana, no les coneixeu, són les substàncies que segrega el nostre cos per provocar-nos sensació de plaer, real o fictici. Deuen el seu nom a les similituds químiques, sinàptiques i d’efectes, amb la morfina i els opiacis, produint efectes analgèsics i sensació de benestar, motiu pel qual, aquestes substàncies, naturals o sintètiques, tenen tanta potència addictiva. A part de segregar-se en moments d’excitació, en l’amor i l’orgasme, altres fets curiosos poden augmentar-ne la producció: la ingesta d’aliments picants (ja sabem perquè en volem més si són aparentment desagradables), l’exercici físic intens (aquesta curiosa addicció a córrer o pedalar sense anar enlloc), l’acupuntura ben feta (finalment té una base científica), alguns estats extàtics (del ioga, la mística o altres tècniques) i per algunes substàncies del producte que ens interessa: la xocolata.
Per adonar-nos de la magnitud de la comèdia, fins i tot la BBC va divulgar un estudi que demostrava que fondre xocolata a la boca (meravella: fon exactament a la nostra temperatura) produïa un augment en l’activitat cerebral i ritme cardíac més intens que l’associat amb un petó apassionat i durava quatre vegades més. L’arrel química es fonamenta en diverses substàncies que conté: una elevada dosi de promotor de serotonina gràcies al triptòfan, un aminoàcid molt important en el nostre organisme, regulador de neurotransmissors, una bona dosi d’anandamida, ambdós psicotròpics existents de forma natural en l’ésser humà i, obtinguts en dosis suficients quan es consumeix xocolata, els quals generen una sensació de plaer que també reforça al sistema immune. Altres curiosos estudis demostren que la ingesta de xocolata compensa les inversions de pèptids que solen ocórrer en el sistema nerviós central dels éssers humans durant la seva adolescència quan s’enamoren. Altres components interessants són la feniletilamina, un alcaloide endogen algunes vegades descrit com un químic de l’amor, les petites dosis de cafeïna i l’alcaloide principal, la teobromina, antitussigen superior a la codeïna dels xarops de la tos, entre d’altres propietats.
Per tant, l’antull de xocolata té una potent base química que tot i que desconeguda per maies i asteques, frares i monjos o dones de la reialesa, no els hi va impedir gaudir-ne i valorar-lo, molt especialment al nostre estimat Fra Roger.
EL TOC GENIAL DE FRA ROGER EN LA HISTÒRIA DEL XOCOLATI
Si a cada nova troballa, continua la sorpresa vers les genialitats gastronòmiques (moltes d’elles compartides amb els seus coetanis d’illa) del frare menorquí de nom Francesc Rotger Villalonga, nascut el 30 d’Abril de 1709 a Ciutadella, fill de Jaume Rotger Capó i Antònia Villalonga Janer, en el cas que ens ocupa, estem parlant, no sols d’una anticipació d’un segle per a una creació culinària amb un tractament inèdit si no, també, d’un desafiament obert a les prescripcions eclesiàstiques vigents especialment a Mallorca i, amb més distància, a la península. Tenint en compte que quan Fra Roger escrivia el llibre era legalment un ciutadà anglès que podia escriure en menorquí i, per tant, és molt lògic que disposés de més llibertat que els seus veïns mallorquins sota les ordres del Regne d’España, sotmesos al Decret de Nova Planta de Felipe V, amb administradors castellans, jurats i universitats desapareguts i sota una Diòcesi post-inquisitorial espanyola, amb el fet més greu des d’un punt de vista hedonista pels veïns illencs: estaven sotmesos a la prohibició del consum de la pecaminosa xocolata.
En aquest context, la recepta 106.Altra crema de xacolate és fruit de la llibertat i suposa una primícia mundial i una raresa. La primícia rau en el fet que a tot el món la xocolata era aleshores només una beguda, mentre que Fra Roger en fa un plat gairebé sòlid, una crema cremada amb la mateixa “cobertura de ferro” (qui sap si això té relació amb l’etimologia de la “xocolata de cobertura”) emprada per l’altra crema. Uns 150 anys després un americà hi va afegir nous i ho va anomenar Brownie i vuitanta anys després apareixia la primera recepta de xocolata “sòlida”. La raresa rau en el fet que per tots els frares i monges era una producte tabú, mal que fossin ells els introductors a occident de la beguda, a través de la recepta d’unes monges missioneres que va arribar al Monasterio de Piedra, fet del qual en treuen els lògics rèdits turístics (podríem fer el mateix amb Fra Roger i Ciutadella!). I si era tabú era pel fet que era sospitós, com demostren els nombrosos escrits coetanis al respecte, fins a l’amenaça d’excomunió, de tenir un deix libidinós, amb bizantines discussions de si trencava el dejú fet amb aigua (la recepta suposa 623 calories, com veureu). I, tanmateix, el nostre frare no sols el coneixia bé, com demostren les frases “vol vessar com el xicolate” en altres receptes, si no que, a més, li suposem una íntima addicció fonamentada en el inventaris del Convent de Sant Francesc del període 1737 a 1787 D-0148/05 ADM Col·lecció Diocesana: mentre ell fou Pare Guardià, la seva cel·la disposà d’un nombre creixent de tasses per servir xocolati (a part dels estris necessaris i fins a vuit cadires per compartir-lo, no sabem amb qui), mentre els altres frares vivien en la màxima austeritat. La raresa queda subratllada pel preu del cacau al segle XVIII: amb divuit lliures es comprava un porc sencer, el què demostra que era un producte de luxe. També era un dels ingredients més cars de les subhastes dels corsaris menorquins, fet que fa sospitar si hi tenia accés a través de ser el conco del corsari Cristòfol Villalonga capità del xàbec menorquí La Fura. No deixa de ser divertit que, quan vam visitar l’església de Sant Francesc de Ciutadella per confirmar altres hipòtesis, hi trobéssim reflectida aquesta obsessió franciscana per la xocolata: en la llista de productes que “FALTEN” per a beneficència: hi havia tant sols sucre i NOCILLA.
EL SEXE DE LA XOCOLATA
La curiositat filològica no resolta fa referència al masculí/femení del xocolati/xocolata segons el lloc del qual parlem. Em divertiria infinitament postular que és masculina en societats matriarcals i femenina en les masclistes per raons farmacològiques ocultes, però no sóc antropòleg com per fer hipòtesis provocatives. En tot cas, és curiosa la tendència LLEGIR MÉS
Centre d'Estudis Gastronòmics Menorca 
Un pensament sobre “ENDORFINES, FRANCISCANS I PASTILLES DE XOCOLATI”