Xocolati, Ramis i Lucreci

Pep Pelfort

Floriferis ut apes in saltibus omnia libant

Omnia nos itidem depascimur

(Lucreci citat per Ramis)

No és per l’habitual voluntat de pedanteria que dono inici al text amb una cita llatina. La qüestió és que la cita llatina és la causant del text. Aquesta cita, juntament amb una d’Horaci i una d’Ovidi, es troba a la primera pàgina d’una de les quatre versions manuscrites consultades de Resumen Histórico y Topográfico de la Isla de Menorca de Joan Ramis i Ramis. En concret, en la més interessant de totes, datada l’11 de Gener de 1786. Afirmo que és la més interessant perquè està plena de correccions, notes al marge, comentaris personals i detalls gastronòmics i epicuris absolutament pioners per la data en la qual s’escriu, anys abans dels textos dels primers Tres Mosqueters de la Gastronomia: Dumas, Brillat-Savarin i Grimod de la Reynière.

Abans de continuar, un petit apunt històric: aquest text era un encàrrec de la Real Academia de la Historia del recent dominador espanyol de l’illa amb l’objectiu de conèixer una mica la nova illa misteriosa que tenien entre mans. El manuscrit finalment tramès era més reduït i, la publicació final per part de Vargas Ponce a Descripciones de las Islas Pithiusas y Baleares, encara més mutilat. Aquest apunt és important pel fet que no deixa de ser un atreviment enviar a la nova administració de tarannà inquisitorial un treball encapçalat pel poeta llatí més maleït per la religió catòlica, amb reiterades prohibicions, fins al punt que hi ha qui afirma que fou la indiscutible influència del seu poema filosòfic De rerum natura la que va portar a la foguera a Giordano Bruno de Nola (el mateix llogarret d’un altre geni, Robert de Nola, autor del Llibre del Coc).

El text citat per Ramis podríem entendre que diu, més o menys: “De la mateixa manera que les abelles xuclen totes les mels en els florits boscos, així també nosaltres bevem totes les veritats més valuoses”.  Tal vegada, la millor capçalera que he llegit mai per un llibre de gastronomia. O de Filosofia. O de Topografia en concepte de Ramis. Als beneficis d’una lumbociatàlgia aguda, físicament incapacitant i mentalment estimulant, dec la relectura, amb menys estultícia que fa anys, del llibre de Lucreci De rerum natura com a millor analgèsic dels proporcionats per Eduard Mayans. Gràcies a això, una simple curiositat entre notes caòtiques s’ha convertit en una sorpresa:

  • L’hexàmetre dactílic que cita Ramis està censurat (que no cesurat). Li manca la part final: aurea dicta
  • Correspon a l’inici del Llibre Tercer i, els “mots auris” són els d’Epicur. Forma part de la seva invocació i elogi.
  • És impossible que una persona experta en llengua llatina, com afirmaven de Ramis els seus coetanis i demostra brillantment Bartomeu Obrador a Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades, cometi un error per omissió. Es tracta per tant d’una el·lipsi per por a la mateixa repressió subtil estudiada per Antoni-Joan Pons Pons al llibre acabat de citar.
  • Si llegim el text original, en traducció de Joaquim Balcells, revisada per Carles Riba diu: “com les abelles que van xuclant arreu del prat florit, nosaltres igualment ens peixem de tots els mots auris”. I continua: “auris certament, els més dignes que hi hagi mai hagut de la vida eterna”. Absoluta heretgia per l’any 1786, perquè està parlant de Paraula d’Epicur (no de Déu, menystingut i sense cap influència en la natura i l’home, segons Lucreci)
  • Entendríem millor l’Elegia a Joana Montanyés si la llegim amb el concepte de la mort de Lucreci, inspirat en Epicur més que en l’estoïcisme?

M’entretindré amb un altre apunt històric, gràcies al qual podré finalment lligar Ramis i Lucreci amb la xocolata promesa pel títol. Així com el text maleït redescobert l’any 1417 va córrer com un fantasma per tota Europa durant el Renaixement, especialment a Itàlia, amb una influència cabdal en el pensament de Galileo, Bacon, Newton, Montaigne, l’empirisme de Hume que impregna a Ramis i a tot el desenvolupament del mètode científic, no existeix cap traducció a l’espanyol fins a finals del segle XVIII. L’autor que primer el va traduir, abans que l”Abate Marchena”, almenys de forma parcial i segons Joaquim Maria Bover de Rosselló, fou el prevere Antoni Llodrà, poeta brillant en català segons algunes cròniques i autor de la Comèdia de la general conquista de Mallorca (1778).

A part d’escriure una alonsíada mallorquina en comèdia, on el personatge d’en Bragues es podria haver anomenat sense distinció Vinblanch, i traduir el Lucreci citat per Ramis, el Pare Llodrà té alguna altra relació amb Ramis i el cacau on hem arribat?

I tant: segons consta al Registre de la Sociedat Maonesa, el seu segell amb el text “Studio et Amore” es va encarregar al Pare Llodrà. També consta al Registre com es va pagar: amb xocolata.

Aquesta pràctica, pagar amb xocolata, no és cap raresa per l’època. El membres benestants de la societat de Maó tenien accés al cacau, concretament al més apreciat de Curaçao, gràcies al seu tràfic marítim. Com consta en diferents comptes de l’Arxiu de Maó, entregaven el cacau i la canyella (un altre bé de luxe) als frares. Aquest feien la “cuita de xocolati” i cobraven un valor afegit on, en tots els comptes, hi surt el bé més preuat: “la mà del mestre”.  Aquestes notes m’havien interessat en principi per conèixer la recepta exacta de la xocolata a finals del segle XVIII a Menorca, absolutament pionera en el seu ús i lluny de les prohibicions catòliques.

Rellegint el manuscrit de Joan Ramis, em pregunto si les nombroses taques que té són de xocolata cuita per la “mà del mestre” Llodrà, traductor de Lucreci; o de la mel menorquina “tan bona com la de l’Àtica” amb la qual Lucreci volia endolcir les paraules d’Epicur per fer-les més mengívoles.

La feinada monumental i brillant de Josefina Salord per tal d’editar Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades és una fita en la història del coneixement de la il·lustració menorquina i, per tant, global. Com tot llibre valuós, la seva petjada projecta nou coneixement cap al futur que, de ben segur, donarà nous fruits.

Un exemple senzill, distret o curiós, a tall de divertiment, d’aquestes fruits, és aquesta troballa.

Pep Pelfort. Centre d’Estudis Gastronòmics Menorca.