Etiquetes

,

La guia no m'ha quedat antiquada: convertir el quotidià en extraordinari és revolució i avantguarda

La guia no m’ha quedat antiquada: convertir el quotidià en extraordinari és revolució i avantguarda

Després de fer de jurat al concurs de cuina menorquina organitzat per la Casa de Menorca a Mallorca, em vingueren al cap diverses reflexions. D’un principi, el nivell culinari, quant a fidelitat al receptari menorquí i qualitat dels plats, em varen fer dubtar si estava qualificat per fer de jutge (la coca amb roes, per citar un exemple, era millor que la que jo faré mai). Em vaig consolar pensant que, en realitat, tothom està capacitat per fer de jurat quan es parla de cuina: tots hi entenem d’una manera o altra. Fins i tot, la representant del principal patrocinador d’un Campionat de Cuina que organitzava fa anys, capaç d’exclamar un sonor “ecs!” que va ressonar per tota la sala en provar unes crestes de gall, hi acomplia el seu paper de tiquis-miquis (a banda de finançar el premi). En vaig sortir amb un bloc de notes ple de variants familiars de les receptes presentades, del qual només en criticaria el fet d’anomenar “muffins” de sobrassada a unes magdalenes que ja són presents en antics receptaris de l’illa. Per sort, no hi havia cap coca anomenada pizza menorquina.

Mostatxins fets amb un motllo de l'Ikea tunejat: la tradició perviu a pesar de la manca d'estris

Mostatxins fets amb un motllo de l’Ikea tunejat: la tradició perviu a pesar de la manca d’estris

D’altra banda, tots els plats traspuaven amor i interès per la tradició, amb un coneixement dels procediments que conformen el “know-how” de la cuina menorquina compartit pels assistents i només possible si són plats que es mengen sovint a casa (o a ca s’àvia). La impressió, sense haver fet cap estadística, és que el manteniment d’aquesta rica tradició és molt superior aquí que en altres llocs del planeta. I amb això arribo al trist contrast final d’aquestes reflexions: CAP dels plats presentats al concurs, amb una riquesa i varietat de tècniques sorprenent, cuinats a casa pels entusiastes participants, es pot menjar fàcilment en els restaurants menorquins, ni tant sols en variacions avantguardistes o actualitzades.
Penso que és un greu error, atès que si fos un visitant forà m’agradaria menjar-hi el què es menja, com faig vagi on vagi, tendència que s’ha anat estenent amb l’etiqueta de turisme gastronòmic amb un potencial enorme per desenvolupar, comparat amb el minsa souvenir que s’enduen els turistes de creuer . Per assolir una excel·lència i projecció universal, simbolitzat per les estrelles Michelin que empro com a exemple a pesar del valor real relatiu o més mediàtic que puguin tenir, cal partir de les coses locals per esdevenir globals, com han fet molts cuiners de renom arrelats a la seva terra, que projecten amb innovacions i de la qual n’acaben essent ambaixadors comercials arreu del món.
Tal vegada, considerant les reflexions anteriors, caldria atorgar una nova categoria d’estrella Michelin a la cuina del dia a dia, d’aprofitament de recursos basat en coneixements heretats, amb la dificultat afegida que comporta a la cuina casolana haver de conjugar la bona alimentació de la família amb arribar a final de mes i que els hi agradi a tots els membres, com simbolitza la genial vinyeta de Mafalda “Què voleu per sopar?” que he vist repetida milers de vegades a la meva llar.

La pregunta del dia

La pregunta del dia

Advertisements